L’ISLAM A LA PENÍNSULA IBÈRICA: AL-ÀNDALUS

 

A començaments del segle VIII els musulmans inicien la conquesta a la Península Ibèrica.

 

La conquesta:

• L’exèrcit musulmà era berber, però estaven dirigits per una minoria àrab.
• Van entrar per l’estret de Gibraltar el 711 i començaren la conquesta dels regnes visigots.
• Els visigots ja eren febles a causa de les pròpies baralles internes. El rei visigot Roderic mor a la batalla de Guadalete i les tropes visigodes es dispersen.
• Els exèrcits musulmans amb TARIQ i MUSA avancen ràpidament i ocupen la zona d’Andalusia i la capital dels visigots situada a Toledo.
• Alguns nobles hispanovisigots es refugiaren al nord (zona asturiana), que no va ser ocupada pels musulmans.
• La noblesa que es va quedar en territori conquerit va pactar amb els musulmans per tal de conservar les seves terres. No hi ha haver pràcticament resistència.
• Un cop conquerit el territori, Al-Àndalus va passar a ser una província de l’Emirat de Damasc. La capital fou Còrdova i es va anomenar un valí (governador) que exercia el poder a la nova província.
• Els musulmans van continuar la conquesta després de passar els Pirineus però van ser derrotats a la batalla de Poitiers (732) i es van replegar definitivament a la Península Ibèrica.
• Van have enfrontaments entre berbers (tribus nòmades que viven de la ramaderia, provenien del Nord d’Àfrica i eren musulmans) i àrabs pel repartiment de terres.
• A mtjans del s. VIII els califes de Damasc van ser derrotats per la família Abbàsida i l’últim membre de la família omeia fuig de Damasc i s’instal·la a Al-Àndalus. Abd-al-Rahman I (756 – 788) es proclama emir independent i treca els vincles polítics amb Damasc, encara que accepta l’autoritat religiosa del califa. Durant aquest període hi ha lluites entre les grans famílies nobles musulmanes i disputes entre mossàrabs (població hispana) i musulmans.
• Al llarg del s. X es produeix un auge econòmic i cultural important i es desenvolupa l’estructura administrativa i jurídica.

 

El califat de Còrdova

• Al 912 Abd-al-Rahman III puja al poder i es troba amb molts problemes de lluites internes, atacs dels pobles cristians (Lleó, Navarra i Castella), i amenaces dels musulmans del nord d’Àfrica. Abd-al-Rahman III aconsegueix dominar els cristians i els fa pagar impostos, domina als muslmans del nord d’Àfrica i imposa la seva autoritat a tots els rups socials.
• Al 929 es proclama califa independent tant religiós com polític i neix el califat de Còrdova.
• L’època del califat (929 – 1036) va ser la de màxim esplendor d’Al-Àndalus i de molta estabilitat. Es va produir una gran expansió econòmica i va frenar l’intent de conquesta dels regnes cristians. Al-Mansur fou un general que va organitzar incursions militars contra els cristians.
• A partir del 1008 el califat de Còrdova es comença a disgregar ja que els grans nobles musulmans intenten escapar-se de l’autoritat del califa i convertir-se ells en califes del seu territori.

 

Regnes de taifes

• Al 1031 Al-Àndalus es va fragmentar en més de 25 regnes anomenats taifes (ciutats-estat). Les més importants van ser Sevilla, Tortosa, Toledo, Badajoz, Saragossa i Granada.
• Van tenir força prosperitat econòmica però van ser incapaços de frenar l’avenç de l’exèrcit cristià. Van demanar ajuda als musulmans del nord d’Àfrica (almohades i almoràvits) però no ho van aconseguir i cap al s.XIII els cristians ja havien conquerit part de territori musulmà.
• L’única taifa que va sobreviure al s.XIII fou la taifa de Granada de la dinastia nassarita. Comprenia les actuals Màlaga, Almeria i Granada i era molt pròspera i rica econòmicament, per tant va poder pagar els impostos en or als reis de Castella.
• Regne nassarita de Granada: des de 1238 fins el 1492 es manté independent. Era un regne amb moltes riqueses degut a l'economia i el comerç. Finalment, cau sota el regnat dels Reis Catòlics, quan Boabdil I (califa de Granada cedeix les claus de la ciutat a Ferran el Catòlic).

 

Economia i societat a Al-Àndalus

 

L’economia:

• El centre econòmic per excel·lència era la ciutat. S’intercanviaven productes agraris i artesans, es desenvolupen mercats i es conecten les grans línies de comerç internacional.
• La majoria de la població es dedicava a l’agricultura. Van introduir tècniques noves de regadiu (sínies i sèquies) i van introduir nous productes com l’arròs, els cítrics, el cànem,...
• També hi havia artesania de tèxtil, cuir, forja, vidre,... organitzat per l’Estat. Aquests productes es comercialitzaven als socs (mercats)
• El comerç era molt actiu tan localment com internacionalment. Comerciava amb productes europeus, africans i procendents de l’Orient Mitjà (or i plata, esclaus, matèries primeres).
• La unitat monetària eren le dinar (monedes d’or) i el dirhem (plata). Eren monedes molt apreciades per la seva estabilitat en el mercat econòmic

 

Societat

Hi havia una grans diversitat de cultures, religions i categories socials.

• Població musulmana:

• • Àrabs: la minoria que havia dirigit la conquesta. Eren l’elit (poder polític i social) tenien tots els càrrecs i la propietat de la terra.
  • Berbers: proveinen del Nord d’Àfrica i havien acompanyat als conqueridors formant part de l’exèrcit. Es dedicaven al pasturatge i tenien una situació humil.
  • Muladies: la majoria de la població. Eren hispanovisigots convertits a l’islamisme.
• Població no musulmana:
  • Mossàrabs: hispanovisigots cristians, van ser perseguits i la majoria van emigrar als regnes cristians.
  • Jueus: es dedicaven a l’artesania, el comerç, la medicina i la ciència.